26/7/16

Cal estar sempre alerta, el mòbil, ara convertit en Poké-radar, no avisa ni de passos de zebra, ni de semàfors

ÚS CONSCIENT DE VIDEOJOCS: EL CAS POKÉMON GO

Has sentit parlar d'ells a les notícies. A les xarxes socials. Al bar. En el ple municipal. Els pokémon han tornat, i estan per tot arreu. Qualsevol que veiem distret pel carrer amb el seu mòbil pot ser un entrenador pokémon en plena cacera. Potser hi hagi un pokémon al teu costat, just ara.

Per si algú no estava al corrent, Pokémon GO -que així es diu el joc- consisteix en recórrer el món real buscant unes adorables bestioles amb poders anomenades pokémon. En el nostre camí podem fer parada a les pokéstops per recarregar munició i anar als pokégyms per guanyar més poder. Aspecte que, en realitat, pot resultar en una millora respecte d’altres videojocs. Fins fa poc, la gent jugava al mòbil al Clash of Clans, al Candy Crush o als Angry Birds (o a qualsevol imitació d'aquests) còmodament asseguts. Ara, Pokémon GO convida als jugadors a sortir, passejar i conèixer llocs nous, com un inesgotable joc de pistes. 

No obstant això, quan encara falta tanta pedagogia sobre els videojocs tradicionals, quan amb prou feines hi ha divulgació sobre bons hàbits digitals a les escoles, quan la bibliografia sobre videojocs per a mòbil és inexistent, Pokémon trenca el tauler i es barreja amb el món real gràcies a la Realitat augmentada.

No es tracta de demonitzar els entranyables pokémon. Aquest joc, com tants d'altres, ofereix unes opcions fantàstiques per a pares i tutors i és un entreteniment fascinant per a nens i nenes, i adults. Pokémon GO, a més, afegeix encara més possibilitats, sempre que es formulin les preguntes correctes i es difongui entre els seus jugadors sobre la necessitat de pensar críticament. Dit d'una altra manera: passar de ser un consumidor de videojocs a ser un jugador conscient.

En el context de 'videojocs per a mòbil' un primer element que cal plantejar és la gratuïtat de l'aplicació, que s'anuncia com freemium. Pot descarregar-se i jugar-se de forma gratuïta, encara que des del menú es puguin comprar bonificacions per accelerar el joc. Un bon jugador, independentment de la seva edat, serà conscient que el joc està dissenyat per espaiar cada vegada més les recompenses fins a provocar la compra. Arribat aquest moment podem fer una compra per agrair-li al desenvolupador la seva feina o perquè ja comptàvem amb això per endavant, però no perquè ens haguem vist abocats a una espiral de despesa per seguir avançant. Si els que juguen són els nostres fills o filles, és important saber que totes les plataformes tenen ajustos de control parental per evitar ensurts a final de mes (Android: Store / Ajustaments / Controls d'Usuari // iPhone: Ajustos / General / Restriccions).

La privacitat, i més quan són menors d'edat els que juguen, és un element a tenir en compte i cuidar abans i durant el joc. En el moment de crear un avatar (una representació virtual del jugador) o crear un compte nou, és temptador batejar-lo amb un nom massa reconeixible ( "PedroGuerr", "XaviMTNZ", "LauraMasnou"). Alguns jocs permeten pujar imatges o rècords a les xarxes socials a canvi de bonus. Tot això condueix a una facilitació per a possibles rastrejos d'identitat i les conseqüències que se'n deriven.

Però els videojocs instal·lats al mòbil també consumeixen dades i energia i la bateria s’en ressent. La funció principal d'un dispositiu mòbil és poder trucar i ser cridat en cas d'urgència, o comunicar-se de qualsevol altra manera, o així ha estat fins el moment. D’entrada, no sembla tenir sentit renunciar a aquesta funció comunicativa per jugar a videojocs, o potser en comença a tenir de sentit i el mòvil acabi esdevenint en qualsevol cosa abans que en un telèfon. Als menors cal insisti’ls-hi que a partir de cert llindar (posem un 15%) ja no es pot jugar. En el cas de dades, Pokémon GO no és problemàtic (10 Mb per hora), però altres jocs consumeixen molt més o introdueixen pesats videoanuncis.

Un dels debats recents respecte al videojoc Pokémon Go és la seva seguretat i potencial addictiu, equival·lent a l’efecte d’un bon llibre o d’una sèrie. Però no deixa de tractar-se d'una pantalla que no ha de substituir les relacions personals directes (aspecte que ja té fins nom: phubbing). La nostra conversa habitual mentre passegem o ens dirigim a l'escola o al treball no hauria de desaparèixer per molts pokémon que hi hagi en el camí.

A més, el mòbil, ara convertit en Poké-radar, no avisa ni de passos de zebra, ni de semàfors, ni de desnivells o altres obstacles. Si els nens ja van sols a l'escola, tampoc val la pena desviar-se a la caça d'un pokémon, de la mateixa manera que no arribaríem tard a la feina: "perdó pel retard, però tinc a Pikachu".

Però llavors, on és el límit entre un ús conscient d'un videojoc i un ús inconscient? Cal jerarquitzar les prioritats. Pot semblar una obvietat, però deixar de fer altres activitats diàries com tasques domèstiques, practicar esport, jugar, passejar, etc. sol indicar que estem a prop de creuar una línia vermella. A tots els jugadors d'un videojoc els pot semblar que allò és el més important en aquell moment, però no és així i més en jocs que mai, mai, s’acaben. Llavors, quins valors aporten els videojocs? Pokémon GO, sense anar més lluny, juga amb el completisme ( "Atrapa'ls tots!") i la competició ( "ser el millor entrenador pokémon del món!"). Cal veure i fomentar maneres de poder jugar en equip i prendre el joc com un entreteniment casual i no un objectiu vital

Jocs com Pokémon GO no són experiments, sinó productes molt bé planejats. En aquest cas, convergeix una companyia en hores baixes però amb anys d'experiència (Nintendo) amb un desenvolupador potent i innovador (Niantic, escissió de Google). Junts creen un joc d'una franquícia (Pokémon) que ja té dues dècades i que reuneix nostàlgics i nouvinguts per igual. Res és producte de l'atzar: ni el fet que pugui ser un joc excel·lent ni que en només dues setmanes ja tingui millor ràtio de benefici que els seus competidors.

També val la pena preguntar-se on acaben els videojocs, o sigui, què ocorre després. En el cas de Pokémon GO hi ha dos prediccions fàcils. La primera és que serà un paradís per als anunciants. McDonald's té tots els números de ser la primera a atreure jugadors als seus restaurants a canvi de pokémons rars. Però, realment, un Meowth oPersian mereixen la compra d'unHappy Meal? En breu, altres sèries d'èxit com Caçafantasmes o Harry Potter tindran els seus propis jocs similars i més anunciants es pujaran al carro de les promocions per GPS.

La segona predicció és que s'activaran els combats i el comerç entre jugadors més la cria de pokémons, dues facetes que són l'eix del món Pokémon, la primera de les quals ja estava anunciada des del primer tràiler promocional. Això permetrà interactuar amb altres jugadors i crear un mercat paral·lel de pokémons rars. Com qualsevol altre joc que impliqui tractar amb desconeguts, per a jugadors adults pot ser una meravella, però amb menors és un maldecap. A més, ja han començat a aparèixer presumptes cheats (paranys) per guanyar més punts, així com aplicacions que anuncien trucs o bonus. Solen ser fakes o malware(apps falses, virus, etc ...) que posen en perill la seguretat del dispositiu i de les dades que conté. Tots els jocs populars provoquen l'aparició d'aquest tipus d'estratègies oportunistes.

L'ús de videojocs s'ha de practicar des d'un consum conscient i evitar que, sobretot, els menors esdevinguin en simples consumidors passius d'oci digital. Cal destacar el millor de cada joc ( "apropem-nos a la platja, allà habiten pokémons d'aigua") i convidar als jugadors a fer-se preguntes i entendre quins són els engranatges que mouen el joc darrere de la pantalla. Els videojocs són excel·lents aliats en educació i fins i tot poden ajudar en batalles que crèiem perdudes com: "sortir a jugar al carrer". La clau es troba en divulgar uns bon hàbits d’ús i passar de que els videojocs ens controlin a controlar-los i beneficiar-nos dels seus aspectes més positius.

Article de Pedro Guerrero, expert en videojocs i divulgador. 


No hay comentarios: